El nen de l’inflador trencat – ”mande”

Sortint d’un poblet vaig veure un nen amb roba vella i bruta i unes botes d’aigua assegut al terra al boral de la carretera. Tenia al costat una bicicleta d’adult… be, rectifico… un coi de ferro rovellat q aqui ni un gitano s’ho enduria per vendre-ho a pes.

Al passar vaig veure de reull q remenava algo amb les mans i al cap d’uns metres vaig entendre q era un unflador. Vaig preguntar a l’Alex si no li importava q anessim a veure q li passava i vam fr mitja volta.

-Niño q ases?

-el nen tot sorpres i amb una mica de timidesa i por diu – Mande?

-Q q ases?(es mira l’unflador desmuntat q tenia entre les mans i no va dir res…)

-Q has ponxado?

-Mande?

-Q si nesesitas ayuda… (es torna a mirar l’unflador…)

-Q le passo?

-Mande? (ja stava a punt d repetir la pregunta quan va dir) …se rompio

-Asi no le funsiona la boma?

-Mande? (jo stava flipant… q no m’enten o q? Vaig pensar d’aixecar una mica mes la veu a veure q… pro llavors va dir)… no, no funsiona.

-A ver, dejame xequearlo (no vaig riure per respecte al nen, un unflador trinxat d’aquells q anaven amb un tubet-allargador on el conector s’havia trencat i era irreparable)

-Si, esta roto esto no funsiona… q ponxaste?

-Mande? (me cagun el marrec…pro continua) Se ponxo la llanta.

-Quieres q te ayude?

-Mande? (santa paciencia… jo esperava q continues pro aquest cop no va dir res mes i es va quedar mirant la roda)

-Q si quieres q te ayude? (aleshores va fer q si amb el cap) (m’ajupo toco la roda, sense res d’aire, aixeco la bici i la giro. Veig q no tenia tanca rapida i q les femelles estaven soldades al quadre de lo rovellades q eren)

-Traes alguna herramienta?

Mande? (be, aqui ja se’m van inflar els ous amb el mande i quan li anava a dir q no feia falta q em digues mande a cada resposta em diu)… no, no traigo yaves.

Amb un toc d,humor li vaig dir… a ver como puede ser q un xico q va con bisicleta no traiga yaves por si ponxa? (em va mirar amb el cap baix i un lleuger somriure)

-Bueno, bueno, bueno…no te preocupes, yo traigo de todo. (trec les eines, clau anglesa petita, desmuntables, unflador, parxes… poso la clau a la femella i “taxaaaan”… resulta q les femelles eren mes rodones q la roda… impossible treure la roda. Llavors vaig pensar…per xulo, JO. I vaig dir…)

-Bien…no se puede jalar la llanta pero repararemos la ponxada sin sacar la rueda. (desmuntables en ma i trec la camera… i aqui es quan vaig flipar pepinills… mai amb els meus 30 anys q faig bici havia vist res igual. Una merdeta de filet d plastic escanyava una part de la camera en un punt… la veritat es q li vaig dir a l’Alex q em fes una foto amb allo. Vaig deduir, evidentment q alli era la puntxada)

-Pepepero esto q es? No me digas q repararon una ponxada con este hilo?

-Mande? (me cagunelscollons…) Si

-Supongo q debe ser aqui donde pierde el aire…

-No, no…asse dos dias q saque un alfiler d la yanta

-Entonses hay otra ponxada? (abans q s’atrevis a dir un altre mande vaig començar a unflar la roda i efectivament…per un petit foradet s’ecapava l’aire i MIRACULOSAMENT on hi havia el cordillet d plastic no s’escapava res… per flipaaaaar. Vaig arreglar la puntxada i no va haver forma de q em deixes treure el filet d plastic i li poses un altre parxe. Ho monto tot i començo a unflar. Toco la roda i be. Unflo una mica mes i li dic) Va bien asi?

-Mande (…es per plorar…) si, si, es suficiente.

(amb broma li vaig dir) Tendras q desirle a tu mama q nos invite a un plato de arros con frijoles

Curiosament no va dir mande…i va fer q no amb el cap amb un somriure d’orella a orella.

(llavors vaig veure que la roda quedava massa baixa i q el mes provable es q amb qualsevol sot fes una llantada i li vaig posar mes aire amb la por q sentis “paaaf” degut a q el fil d plastic es desfes…pro no va passar res)

-Grasias senyooor. I va marxar pedalant dret perque assegut no arrivava als pedals.

Un segon d’endreçar les eines…em giro…i ja no el veiem… “collons” on s’ha fotut? Pro ja no el vam veure i aixo q hi havia una recta d collons.

Pro b, continuem amb la nostra ruta pensant amb el cordill d plastic i en si realment era possible q quell roda aguantes unflada. Q fort, un nen de 13 anys desnutrit, q despres de “la escuela” ajudava als seus pares a tallar no se quin “palo” amb matxet per a fer una mena d’incens per a la missa del poble. Quin bon jan de marrec.

Be, al cap de 2km veig alli al mig d’una recta un altre nen al voral de la carretera, a mida q hi anem arribant, penso… “no es possible, el marrec, pro com pot ser amb el ferro aquell i q ja estigui aqui? Natres anavem a 28km/h… Com pot haver anat tan rapid?… suposo q haura tornat a puntxar”

A mida q ens acostem veig q no te la bici i quan parem ens mira amb un somriure i ens diu “vengan”…

Aixi es com vam coneixer a la seva familia i vam parlar una bona estona de mil coses diferents. Va ser un moment magic q costara d’oblidar, pro sobre tot no se m,oblidara mai aquell somriure timit daquell marrec inocent q li ha tocat viure una vida tan dificil o si mes no tan diferent a la nostra.

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s